Licita, que alguna cosa queda

àudio-opinió

És mentida o, com a mínim, una veritat a mitges afirmar que el preu de l’obra pública s’ha encarit degut a un sobtat canvi del sistema mundial i la guerra a Ucraïna.

La veritat, però, és que el “món” no ha canviat gens ni mica. Des de fa mil·lennis, continuem cometent exactament i reiterada els mateixos errors. Una vegada i una altra.

I la guerra a l’est d’Europa, és una conseqüència més de la crisi energètica que s’arrossega des de fa molts anys, que en fa més de cinquanta els experts ja advertien i res s’ha fet per evitar-la.

El que no diuen alguns dels suposats il·lustrats i erudits en tots els àmbits de les nostres vides, és que ells, com tants, hi estan contribuint i són part de la causa del problema. Ho són perquè han tornat a donar impuls desfermat a aquella manera de fer les coses. Aquella que precisament ens ha empès fins aquí. Després de la pandèmia han sortit en tromba, com si no hi hagués demà i amb la mirada posada exclusivament en l’horitzó de les pròximes eleccions. Són persones que només pensen en mantenir el seu propi status quo, sense importar-los realment el món i la gent que hi viu. Persones que s’entossudeixen en licitar i adjudicar projectes sense recorregut a llarg termini, que agreugen una situació insostenible i amb els que pretenen donar visibilitat a una gestió, en el fons, efímera. Potser és perquè ells en un futur no massa llunyà ja no hi seran i no hauran de patir i assumir les conseqüències dels seus reprovables actes i la demagògia de les seves paraules, justificat tot sempre amb l’argument de “la culpa no és meva”. Però ja se sap: Licita, licita, que alguna cosa queda!