És impossible canviar res de res?

No soc d’aquells que han carregat la motxilla i se n’han anat a Índia, Àfrica o Sud-Amèrica a col·laborar amb projectes per al desenvolupament. Respecto la gent que ho fa i, fins i tot, n’admiro a molts. Però prefereixo una altra via: actuar sobre l’entorn més immediat, que bona falta li fa. Crec que això és molt més efectiu, ja que, sens dubte, coneixem molt millor les necessitats i els problemes de la família, dels amics o dels conciutadans que les de la gent de l’altra punta del món. I és evident que disposem d’una disparitat d’eines per influir sobre el nostre entorn més directe que sobre la política internacional o la macroeconomia. De fet, aquest és el principi de les onegés que millor funcionen: fer petites accions, però estratègiques perquè el triomf d’alguns membres d’un poble, s’estengui a tota la comunitat i després, qui sap, si a tot el país. Saben que si llences de manera decidida una pedra a l’aigua, al seu voltant hi neix un cercle i un altre i un altre… Tot de cercles concèntrics que poden fer canviar el rumb del món.

La incoherència rau en què molts apliquen aquest raonament on “Nostre Senyor va perdre les espardenyes”, que ja està bé, però se’l desen al calaix quan són al seu poble.

Ja fa molt temps que soc conscient que la meva felicitat depèn de la dels que m’estimo. En fa menys que sé que l’alegria dels coneguts, dels veïns d’escala, de qui et ven el pa o et talla els cabells també m’ajuda. I encara fa un xic menys que soc conscient que aquest efecte també es produeix a l’inrevés.

Des que sé tot això, intento cada dia llençar la meva pedra a l’aigua. Ho faig enfocant la meva feina com un servei cap als que me n’ofereixen tants altres a mi, sent honest, lloant els encerts i denunciant les injustícies, donant un somriure als qui trobo aquí i allà, disculpant-me, reconeixent els errors, traient les urpes davant allò que s’ho val i demostrant tant bonament com puc als meus que els estimo.

Hi ha dies que me n’oblido de fer-ho, però les bromes de les noies del súper, la trucada d’un amic o els petons i abraçades de la dona i el fill em tornen, de seguida, a posar al meu lloc. I és que la revolució comença per un mateix. Si no ho tenim clar, és impossible canviar res de res.

Article d’opinió publicat dijous 24 d’abril de 2008 al diari digital Malgrat Confidencial

segueix elmalgratenc.cat a les xarxes

Darreres notícies…